Sunday, October 17, 2004

LES ADMINISTRACIONS HAN D’INTERVENIR EN LA POLÍTICA D’HABITATGE



L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la societat actual, és innegable. No en va, i a tall d’il·lustració, el 58,2% dels joves catalans de 20 a 34 anys continua residint encara a la llar familiar i per a la majoria d’aquests joves el segon problema més important a Catalunya després de l’atur és l’habitatge (segons dades de l’estudi Els joves catalans i l’habitatge 1999-2003. Observatori Català de la Joventut). Ens enfrontem, doncs, a un greu problema.
La Constitució espanyola reconeix el dret de tothom a accedir a un habitatge “digne i adequat”, però en els darrers temps sembla bastant difícil donar compliment a aquest principi bàsic. Quines són les causes d’aquest augment desorbitat, quasi “salvatge”, del preu dels pisos? Què fa que s’estigui construint més que mai a tot Espanya (prop de 650.000 pisos es van iniciar el 2003), i que, en canvi, els preus no parin de pujar? ...
Si bé és cert que la baixada dels tipus d’interès i el fet que les hipoteques s’allarguin fins als 40 anys ha facilitat com mai l’accés a l’habitatge, també és veritat que en aquest mateix període els pisos s’han encarit proporcionalment molt més que l’augment del nivell de renda. Fins a tal punt que la despesa que una família destina avui en dia a l’habitatge es situa prop del 50% dels ingressos familiars, davant del 36% que suposava l’any 2002; una dada francament preocupant. En el cas del joves catalans, la xifra encara és més alarmant, ja que l’esforç que havia de fer un jove a finals del 2002 per comprar un habitatge era del 66,9% dels seus ingressos. A més a més, l’habitatge protegit i el de lloguer han perdut quota de mercat i la seva construcció ha caigut fins a percentatges gairebé irrisoris, motivats en bona part per la gran demanda de compra de pisos i alhora per la facilitat en el moment d’obtenir hipoteques.
Davant d’aquesta situació, fa temps que s’han començat a encendre moltes alarmes, sobretot i perquè de forma gràfica això suposa que fa només set anys la compra d’un pis suposava el sou íntegre de 4 anys, mentre que ara s’hi ha de desemborsar el salari d’entre 8 i 10 anys. És a dir, en un període tan curt de temps, els preus dels pisos s’han incrementat sis vegades més que el salari dels espanyols.
Sobretot perquè hi ha un segment de la població que ha quedat fora del mercat (els joves que es volen emancipar i als quals fèiem referència en començar aquest escrit, els treballadors amb gran mobilitat, els nous immigrants i també i cada cop més els pensionistes, entre d’altres). És precisament fruït d’aquesta inquietud social que totes les administracions públiques estan posant fil a l’agulla per tal d’intervenir més que mai en l’habitatge i per intentar donar sortida a les demandes d’aquells col·lectius que no compten a l’hora de les estadístiques. No es tracta d’intervenir en el sentit economicista clàssic, sinó des d’una actitud més de caire social, per tal d’arribar en tant que administracions a aquella demanda que el mercat, de forma lliure, no ha estat capaç de cobrir. L’evolució del sector de la construcció en els darrers anys ens demostra que sense la implicació dels diversos governs aquesta tendència no es pot invertir.
És evident, doncs, que s’imposa una nova política d’habitatge des de totes les administracions, especialment perquè el mercat per si mateix no ha pogut ni pot resoldre els problemes d’accessibilitat a la vivenda d’una part de la població amb menys recursos. Malgrat que el sector immobiliari ja comença a alertar sobre un possible estacament del preu dels pisos i la possibilitat que això acabi en recessió econòmica, el cert és que la creació de sòl urbanitzable per part dels ajuntaments (com es reclama des de fa anys per part del sector i com s’ha fet de forma massiva en els darrers anys) no ha aconseguit aixoplugar la demanda ni moderar l’increment de costos. I això que mai com ara ha existit tant sòl urbanitzable a tot Espanya.
Ho explicava fa molts pocs dies a Barcelona, en el marc de la fira immobiliària Meeting Point, la ministra de Vivienda, Maria Antonia Trujillo, que admetia que les solucions al problema s’han de buscar amb la complicitat dels promotors, tenint en compte la importància del sector (que representa un 15% del PIB, dóna treball a més de dos milions de persones i s’ha convertit en un gran negoci). Però també subratllava la necessitat que les administracions participessin de forma més activa per tal de posar més habitatge en el mercat, especialment protegit i de lloguer. És per això que el nou govern de l’Estat va crear un ministeri específic de la vivenda, mentre el govern de la Generalitat s’ha marcat com a prioritat construir-ne 42.000 de protecció oficial a tot Catalunya fins al 2007, dels quals 9.000 ja estan previstos per al proper exercici del 2005.
L’administració local de Lleida també aposta per aquesta nova política. L’ajuntament, dins de les seves possibilitats, ha intentat posar el seu petit gra de sorra en l’àmbit de l’habitatge. Especialment des de la creació l’any 1994 de l’Empresa Municipal d’Urbanisme (EMU), destinada a gestionar i a ampliar el patrimoni municipal de sòl per tal d’invertir en la rehabilitació i recuperació del Centre Històric de Lleida, un espai on la iniciativa privada no hi ha vist possibilitats fins fa molts pocs dies i on gràcies a l’esforç públic s’ha consolidat un parc d’habitatge de lloguer de 280 vivendes. En aquests darrers anys, s’ha impulsat la construcció d’habitatge protegit, bé a través de l’EMU (Empresa Municipal d’Urbanisme) o bé a través de les cessions obligatòries del 10% dels aprofitaments dels nous plans urbanístics, als nous barris de la ciutat, com molt bé es pot comprovar per exemple a les zones d’expansió de Balàfia. Ara, però, hem de fer un esforç encara més important.
Volem aconseguir, d’acord amb la revisió del planejament urbanístic vigent i en el marc de la nova llei d’urbanisme, que el 20% de les vivendes que es construiran a través dels nous plans de desenvolupament siguin protegides i que d’una vegada per totes hi hagi una aposta decidida per l’habitatge de lloguer. Perquè és veritat que hi ha una component cultural que fa que només un 35% dels espanyols visqui de lloguer davant el 60% o més de la majoria dels europeus. Però no és menys cert que hem d’intentar posar en el mercat més pisos de lloguer, a un preu raonable, especialment per als joves.
Per això, entre l’Incasòl de la Generalitat i la Paeria estem preparant per als propers anys més de 300 pisos de lloguer al Centre Històric, a Balàfia i a Bordeta-Cappont. A aquestes promocions s’hi han de sumar els solars municipals que ja tenim preparats en les noves zones de desenvolupament urbanístic de l’expansió de Balàfia, de Bordeta-Cappont i de Magraners, principalment, i que ens han de permetre construir a curt i mig termini més de 900 habitatges protegits destinats a la venda. De moment, durant aquests any ja hem venut solars per construir 117 pisos socials a uns preus molt més assequibles del què estableix el mercat.
Totes les estadístiques i estudis dels que disposem apunten que la ciutat de Lleida continuarà creixent i és possible que a un ritme superior a l’actual. De tal manera, que es calcula que, amb la demanda de joves que s’emancipen i la dels immigrants especialment, es necessitarà a la ciutat uns 18.000 habitatges més fins al 2017, a un ritme d’entre 1.000-1.200 anuals.
Hem de treballar amb aquesta perspectiva, facilitant i ajudant al sector immobiliari a mantenir el fort ritme de creixement, en el marc d’un urbanisme de qualitat, mediambientalment sostenible i territorialment equilibrat, especialment en els nous barris d’expansió, cap a Bordeta, Magraners i Balàfia. Només amb el planejament urbanístic que ja tenim en tramitació a l’ajuntament, la previsió de noves construccions supera els 10.000 habitatges.
Però a més a més, i molt especialment, volem incidir-hi des del punt de vista social, de tal manera que bona part d’aquests nous habitatges (com a mínim, repeteixo, el 20% que marca la llei i en alguns barris fins i tot més) siguin de protecció oficial i estiguin, per tant, més a l’abast de tothom. El sector de la construcció a Lleida sap i participa d’aquesta aposta de les administracions per la necessitat de dotar-nos de més habitatge protegit, conscients dels perills de saturació i d’estancament que amenacen un mercat que ha superat des de ja fa alguns anys totes les previsions de creixement.


Marta Camps Torrens.
Regidora d’Urbanisme de Lleida.